Volent anar a Roma i d’allà seguir cap a Hispania, l’apòstol Pau envia una carta a les comunitats cristianes presents a aquella ciutat. Entre ells, que aviat testimoniarien la seva sincera i profunda adhesió a l’evangeli amb una innombrable xifra de màrtirs, no falten, com a tot arreu, tensions, incomprensions i fins i tot rivalitats.

Els cristians de Roma presenten, de fet, una varietat social, cultural i religiosa de classes. Hi ha persones que provenen del judaisme, del món hel·lènic i de l’antiga religió romana, potser de l’estoïcisme o d’altres escoles filosòfiques. Cadascun porta les seves pròpies tradicions, pensaments i conviccions ètiques. Alguns són definits com a «dèbils» perquè segueixen costums alimentàries particulars, són, per exemple, vegetarians, o s’ajusten a calendaris que indiquen dies especials de dejuni; altres són anomenats «forts» perquè, lliures d’aquests ritus no estan lligats a tabús alimentaris o a rituals particulars.

A tots Pau els diu:

«Acolliu-vos els uns als altres, tal com el Crist us ha acollit, per a glòria de Déu»

Ja abans, a la carta, els hi va parlar d’això dirigint-se primer als «forts» per convidar-los a acollir els «dèbils», sense voler-los convèncer; després als «dèbils» perquè també ells acollin els «forts» sense jutjar-los, havent estat ells mateixos acollits per Déu.

Pau està convençut que cadascú, malgrat la diversitat d’opinions i costums, actua per amor del Senyor. No hi ha doncs motiu per judicar qui pensa diferent, molt menys d’escandalitzar-lo amb una postura arrogant i aparentant superioritat. El que cal tenir en compte és el bé de tots, «instruir-se mútuament», és a dir, la construcció de la comunitat, la seva unitat (cf 14,1-23)

Es tracta d’aplicar, també en aquest cas, la gran norma de la vida cristiana que Pau els havia recordat poc abans a la carta: «La plenitud de la Llei és l’amor». Per no comportar-se ja «segons la caritat» (14,15), els cristians de Roma havien fracassat en l’esperit de fraternitat que hauria d’animar els membres de qualsevol comunitat.

L’apòstol proposa com a model d’acollida recíproca la de Jesús, quan, agonitzant a la creu, enlloc de mirar-se a sí mateix, va prendre sobre seu les nostres debilitats (cf 15, 1-3). Des de la creu va atraure tothom, va acollir l’hebreu Joan junt al centurió romà, Maria Magdalena junt al malfactor crucificat amb Ell.

«Acolliu-vos els uns als altres, tal com el Crist us ha acollit, per a glòria de Déu»

També a les nostres comunitats cristianes, tot i sent totes «estimades per Déu i santes per la vocació» (1,7), no falten, igual que a aquelles de Roma, desacords i contrastos entre maneres de pensar, cultures sovint distants les unes de les altres. Sovint s’enfronten tradicionalistes i innovadors –per utilitzar un llenguatge potser una mica més simplista però de comprensió més immediata–, persones més obertes, altres més tancades, interessades per un cristianisme més social o més espiritual. Les diferències són alimentades per conviccions polítiques i per diferències de classes. El fenomen immigratori actual afegeix a les nostres assemblees litúrgiques i als diferents grups eclesials altres components de diversificació cultural i de provinença geogràfica.

Les mateixes dinàmiques es poden prendre en les relacions entre cristians de les diferents Esglésies, però també a les famílies, als ambients del treball o en la política.

Sorgeix llavors la temptació de judicar a qui no pensa com nosaltres i de creure’s superiors en un estèril confrontament i exclusió recíproca.

El model proposat per Pau no és l’uniformisme que tot ho deixa igual, sinó la comunió entre la diversitat, la qual cosa enriqueix. No per res, dos paràgrafs abans, a la mateixa carta, parla de la unitat del cos i de la diversitat dels membres, així com de la varietat dels carismes que enriqueixen i animen la comunitat. (cf 12, 3-13). El model no és, fent servir una imatge del papa Francesc, l’esfera on cada punt es troba equidistant del centre sense que hi hagi diferències entre un punt i l’altre. El model és el poliedre que té cares diferents entre elles i una composició asimètrica, on totes les parts mantenen la seva originalitat. «Fins i tot les persones que poden ser criticades pels seus errors, tenen quelcom que aportar que no s’ha de perdre. És la unió dels pobles que, en l’ordre universal, conserven la seva peculiaritat; és la totalitat de les persones en una societat que busca el bé comú que veritablement incorpori a tots» (EG, 236).

«Acolliu-vos els uns als altres, tal com el Crist us ha acollit, per a glòria de Déu»

La paraula de vida és una invitació urgent a reconèixer el que hi ha de positiu en l’altre, com a mínim, pel fet que Crist ha donat la vida també per aquella persona a la que jo judicaria. És una invitació a escoltar deixant caure els mecanismes defensius, a restar oberts als canvis, a acollir les diferències amb respecte i amor, per aconseguir formar una comunitat plural i unida.

Aquesta paraula ha estat triada per l’església evangèlica a Alemanya per ser viscuda entre els seus membres i per ser la seva llum tot l’any 2015. Compartir-la, com a mínim durant aquest mes entre els membres de diferents esglésies, vol ser ja un senyal d’acolliment mutu.

Podrem així donar glòria a Déu amb una sola ànima i una sola veu (15,6), perquè, com va dir Chiara Lubich a la catedral reformada de Sant Pere, a Ginebra: «El temps actual […] demana a cadascú de nosaltres amor, demana unitat, comunió, solidaritat. I crida també a les esglésies a restablir una unitat trencada per segles, és aquesta la reforma de les reformes que el Cel ens demana. És el pas, primer i necessari, cap a la fraternitat universal, amb tots els homes i les dones del món. De fet, el món creurà si nosaltres restem units”[1]

Fabio Ciardi

[1] Chiara Lubich, Il dialogo è vita, Roma 2007, pp.43-44.