Des del 1980 els membres dels focolars mantenen connexions periòdiques i mundials per, en paraules de Chiara Lubich, compartir “alegries, dolors, esperances, projectes”, experimentant “l’amor que va i que torna”. Tot això dirigit també a viatjar junts,… fent junts el sant viatge de la vida. Va començar sent una connexió telefònica i avui dia és audiovisual i a través d’internet. A més a més de compartir notícies, s’ofereix un pensament espiritual per viure junts. Tot seguit, el que va escriure la mateixa Chiara Lubich el desembre de 1997. Una proposta ben actual:

El Nadal ja és a prop, i per això el pensament d’avui ha de contribuir a preparar aquesta festa que –sobretot per als cristians, tot i que no només per a ells– és la més sentida de l’any.

El Verb es va fer home, es va fer nen. Per què? Sense cap dubte, per portar-nos el Cel a la terra, per fer-nos partícips de la seva Vida celestial.

I tota aquesta Vida es concentra en un do: l’amor. Però no l’amor com es concep aquí baix, ni tan sols el que és bo, que es concreta en almoines, sinó l’amor d’allà dalt: l’amor sobrenatural, l’amor-caritat, l’amor que està en Déu, l’amor que és Déu, l’amor que també nosaltres hem de ser. (…)

Jesús ens va portar aquest amor perquè amb ell podem estimar adequadament Déu amb tot el cor, l’ànima i les forces, i estimar el nostre proïsme. I, sens dubte, a qualsevol proïsme. I sens dubte a qualsevol proïsme nostre, ja que l’”art d’estimar” ens ensenya a estimar tothom.

Però el Nadal revela (i hi ha una percepció que se sent en aquests dies en els cors, fins i tot dels més allunyats de Déu) que, en aquest estimar tothom, Jesús va tenir, sense cap dubte, una predilecció: preferia els pobres, els desemparats, els qui patien de qualsevol forma, és a dir, els malalts, els desesperats, els pecadors …

En els nostres Estatuts que, com sabeu, fotografien la nostra Obra i la presenten profèticament totalment projectada i encaminada a realitzar el Testament de Jesús: “Pare, que tots siguin u” (Jn 17, 21) trobem (i potser no ens hi havíem fixat prou bé) un article que ens recorda el deure de tenir al cor la preferència que va tenir Jesús pels qui pateixen.

És l’article 8, on es parla de Jesús abandonat. Diu: “[L’amor a Ell] empeny aquestes persones [nosaltres] a prodigar-se a favor de qualsevol que recordi, per la seva situació personal, el seu dolorós abandó, com ara les persones desencantades, traïdes, equivocades, pecadores, allunyades de Déu, òrfenes , separades “; en definitiva, afligides.

És un article que, sens dubte, troba resposta al nostre Moviment i a les seves diferents branques, en les més de mil obres de caritat i socials, grans i petites, permanents o temporals a què molts ens dediquem, començant per les que són sòlides , estructurades i plenes d’iniciatives com Magnificat, Santa Teresinha, Bukas Palad [1] i d’altres, fins a l’anomenada “acció en favor dels 5.000” [2], o les dels Joves per un Món Unit, conegudes com “el Jesús abandonat quotidià “[3], etc.

Sí, ho fem amb gust perquè, entre altres coses, esperem que Jesús ens digui un dia el definitiu: “m’ho fèieu a mi” (Mt 25, 40).

Ara, en acostar-se el Nadal, els que ja hi treballen, que es comprometin a realitzar totes les coses amb més amor, més dedicació i més temps.

Però com que no tots els del Moviment s’hi dediquen, que cadascú tracti de viure millor l’article número 8 i ofereixi el seu amor almenys a alguna persona que pateix –amb la finalitat de fer-li un regal al nen Jesús– i que es faci també amb el propòsit de seguir atenent-la després, com a un raïm [4] sui generis, convençuts que la Providència de Déu ens donarà un cop de mà, com passava en els inicis.

Gregori Naciancè ens recorda aquells inicis: “Abans que sigui massa tard –diu– [i el final de la vida arriba aviat) assistiu Crist, socorreu Crist, nodriu Crist, vestiu Crist, honreu Crist convidant-lo a la vostra taula “.

Així doncs, obrim els ulls i busquem-lo. No hi ha ciutat a la terra sense una presó, o residències d’ancians, o hospitals per a malalts o toxicòmans, o famílies que viuen en la misèria o fins i tot sense sostre, com les víctimes dels terratrèmols, o nens abandonats …

Text extret de: Chiara Lubich: Construir el “castillo exterior”. Madrid: Ciudad Nueva, 2004. Pp 41-44

[1] Les dues primeres estan a Brasil i la tercera a Manila (Filipines).

[2] Es refereix al nombre de persones del Moviment, escampades arreu del món, a les que aquest ajuda perquè estan necessitades (cf. 2 Co 8, 13 com a exemple de l’època apostòlica).

[3] Per Jesús Abandonat quotidià s’entén aquí els desastres provocats en general per catàstrofes naturals (terratrèmols, inundacions, etc.), que succeeixen al món i provoquen danys i ruïna. Segons l’espiritualitat del Moviment, en ells es reconeix un aspecte de Jesús a la creu, i els joves ofereixen una resposta d’amor concret (si estan en el lloc, intervenint-hi directament, i a la resta del món, amb recollides d’ajuda per als afectats).

[4] Es refereix al grup de persones per les que cada un del Moviment s’interessa directament per comunicar-los l’espiritualitat de la unitat.