Una dona jove en la seva llar a Palestina, en una perifèria anònima del poderós Imperi romà, rep una visita inesperada i inquietant: un missatger de Déu li porta una invitació i espera una resposta.
“Alegrat!”, li diu l’àngel saludant-la; a continuació, li revela l’amor gratuït de Déu per ella i li demana que col·labori en el compliment del seu designi per a la humanitat. Maria accepta, amb sorpresa i alegria, el do d’aquesta trobada personal amb el Senyor i a la vegada es lliura totalment a aquest projecte, encara desconegut per la plena confiança que diposita en l’amor de Déu.
Amb el seu “Sóc aquí!” generós i total, Maria es posa decididament al seu servei i al dels homes mostrant a tots, amb el seu exemple, una forma lluminosa d’adhesió a la voluntat de Déu.
“Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula”
Meditant aquesta frase de l’Evangeli, Chiara Lubich va escriure: “Per complir els seus designis, Déu necessita solament persones que es lliurin a Ell amb tota la humilitat i la disponibilitat d’una serventa. Maria –veritable representant de la humanitat, de la qual assumeix el destí– amb aquesta actitud deixa a Déu tot l’espai per a la seva activitat creadora. Però, com que “servent del Senyor”, a més d’una expressió d’humilitat, era també un títol de noblesa que s’atribuïa als grans servents de la història de la salvació, com Abraham, Moisès, David i els profetes, Maria amb aquestes paraules afirma tota la seva grandesa”[1].
“Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula”
Nosaltres també podem descobrir la presència de Déu en la nostra vida i escoltar la “paraula” que ens adreça, per convidar-nos a realitzar en la història, aquí i ara, un tros del seu designi d’amor. La nostra feblesa i un sentit de manca d’adequació ens podrien bloquejar. Fem nostra, llavors, la paraula de l’Àngel: “Per a Déu no hi ha res impossible”[2] i confiem en la seva potència més que en les nostres forces.
És una experiència que ens allibera dels condicionaments i de la presumpció de tenir-ne prou amb nosaltres mateixos; fa sorgir les nostres millors energies i els recursos que no pensàvem tenir i finalment ens fa capaços d’estimar.
Una parella casada explica: “Des del principi del nostre matrimoni, hem obert la nostra casa a les famílies dels nens ingressats en els hospitals de la nostra ciutat. Han passat per casa nostra més de cent famílies; sempre hem tractat de ser família per a ells. Sovint, la Providència ens ha ajudat també econòmicament a sostenir aquesta acollida, però havia d’arribar abans la nostra disponibilitat; últimament vam rebre una suma de diners i vam pensar de tenir-la a part, segurs que seria útil per a algú. De fet, al cap de poc va arribar una altra sol·licitud. És tot un joc d’amor amb Déu i nosaltres tan sols hem de ser dòcils i seguir el joc”.
“Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula”
Per viure aquesta frase de l’Evangeli, ens pot ajudar el suggeriment de Chiara d’acollir la Paraula de Déu com ho va fer Maria: “…amb plena disponibilitat, sabent que no és paraula d’home. Essent Paraula de Déu, conté en si mateixa una presència de Crist. Acull, per tant, a Crist en tu en la seva Paraula. I amb activa rapidesa posa-la en pràctica, moment a moment. Si ho fas així, el món tornarà a veure Crist que passa pels carrers de les nostres ciutats modernes, Crist en tu, vestit com tothom, que treballa en les oficines, en les escoles, en els ambients més variats, enmig de tothom “[3].
En aquest període de preparació per al Nadal, busquem també nosaltres, com ha fet Maria, una mica de temps per estar de “tu a tu” amb el Senyor, llegint potser una pàgina de l’Evangeli.
Intentem reconèixer la seva veu en la nostra consciència, il·luminada així per la Paraula i feta sensible a les necessitats dels germans que ens trobem.
Preguntem-nos: com puc ser una presència de Jesús avui, per contribuir, allí on visc, a fer de la convivència humana una família?
El ”sóc aquí ” amb què respondrem permetrà a Déu sembrar la pau al voltant nostre i fer créixer la joia en el nostre cor.
LETIZIA MAGRI
[1] Cf. Chiara Lubich, Non perdere l’occasione, Citta Nuova, 25, (1981), p. 22
[2] Cf. Lc 1,37
[3] Cf. Chiara Lubich, Non perdere l’occasione, Citta Nuova, 25, (1981), 22 , p. 40-41