Jesús està en la plenitud de la seva vida pública, en ple anunci que el Regne de Déu és a prop, i es prepara per anar a Jerusalem. Els seus deixebles, que han intuït la grandesa de la seva missió i han reconegut en ell l’enviat de Déu que tot el poble d’Israel esperava, confien alliberar-se per fi del poder de Roma i veure l’alba d’un món millor, portador de pau i prosperitat.
Però Jesús no vol alimentar aquestes il·lusions; diu clarament que el seu viatge a Jerusalem no el portarà al triomf, sinó més aviat al rebuig, al sofriment i a la mort; revela a més que al tercer dia ressuscitarà. Són paraules tan difícils d’entendre i d’acceptar que Pere reacciona i refusa un projecte tan absurd; fins i tot intenta dissuadir Jesús.
Després de renyar Pere durament, Jesús s’adreça a tots els deixebles amb una invitació desconcertant:
«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi».
Però, amb aquestes paraules, què demana Jesús als deixebles d’ahir i d’avui? Vol que ens menyspreem a nosaltres mateixos? Que ens aboquem tots a una vida ascètica? Ens demana que busquem el sofriment per ser més grats a Déu?
Aquesta Paraula ens exhorta més aviat a seguir els passos de Jesús acollint els valors i les exigències de l’Evangeli per a semblar-nos cada vegada més a Ell. I això vol dir viure amb plenitud la vida com va fer Ell, fins i tot quan apareix en el camí l’ombra de la creu.
«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi»
No podem negar-ho: cadascú té la seva creu. El dolor en les seves diverses formes, és part de la vida humana, però ens sembla incomprensible, contrari al nostre desig de felicitat. No obstant això, precisament aquí és on Jesús ens ensenya a descobrir una llum inesperada, igual que passa quan entrem en algunes esglésies i descobrim com són de meravellosos i lluminosos els vitralls que des de fora semblaven foscos i sense bellesa.
Si volem seguir-lo, Jesús ens demana que capgirem completament els nostres valors i ens apartem del centre del món rebutjant la lògica de buscar l’interès personal.
Ens proposa que prestem més atenció a les necessitats dels altres que a les nostres; que gastem les nostres energies per fer feliços els altres, com ell, que no va perdre l’ocasió de consolar i donar esperança a aquells amb qui es trobava. I per aquest camí d’alliberament de l’egoisme podem començar a créixer en humanitat, a conquerir la llibertat que realitza plenament la nostra personalitat.
«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi»
Jesús ens convida a ser testimonis de l’Evangeli, fins i tot quan aquesta fidelitat sigui posada a prova per les petites o grans incomprensions de l’entorn social en què vivim. Jesús està amb nosaltres, i vol que ens juguem la vida amb Ell per l’ideal més atrevit: la fraternitat universal, la civilització de l’amor.
Aquesta radicalitat en l’amor és una exigència profunda del cor humà, tal com ho testimonien personalitats de tradicions religioses no cristianes que han seguit la veu de la consciència fins al fons. Escriu Gandhi: «Si algú em matés i jo morís amb una oració pel meu assassí en els llavis i el record de Déu i la consciència de la seva presència viva en el santuari del meu cor, únicament llavors es podria dir que posseeixo la no violència dels forts»[1]
Chiara Lubich ha trobat en el misteri de Jesús crucificat i abandonat la medicina per curar qualsevol ferida personal i qualsevol desunió entre persones, grups i pobles, i ha compartit amb molts aquest descobriment. L’any 2007, durant un congrés de Moviments i Comunitats de diverses Esglésies a Stuttgart, va escriure:
«També cada un de nosaltres pateix en la vida dolors almenys una mica semblants als d’Ell. […] Quan sentim […] aquests dolors, recordem-nos d’Ell, que els va fer seus: són gairebé la seva presència, una participació en el seu dolor. Fem com Jesús, que no va romandre petrificat, sinó que afegint a aquell crit les paraules “Pare, a les teves mans encomano el meu esperit” (Lc 23,46), va tornar-se a abandonar al Pare.
Com ell, nosaltres també podem anar més enllà del dolor i superar la prova dient-li: “T’estimo a tu en ella, Jesús abandonat; t’estimo a tu, em recorda a tu, és una expressió de tu, un rostre teu.” I, si a continuació ens llancem a estimar el germà i la germana i a fer el que Déu vol, experimentem, la majoria de les vegades, que el dolor es transforma en alegria (…). Els petits grups en els quals vivim (…) poden experimentar petites o grans divisions. També en aquest dolor podem veure el seu rostre, superar aquest dolor en nosaltres i fer tot el possible per recompondre la fraternitat amb els altres. […] La cultura de la comunió té com a camí i model Jesús crucificat i abandonat.» [2]
Letizia Magri
[1] M.K. Gandhi, Antiche come le montagne, Ed. di Comunità, Milano 1965, pp. 95-96.
[2] Ch. Lubich, Per una cultura di comunione – Trobada Internacional Junts per Europa – Stuttgart, 12 maig 2007 – http://www.together4europe.org
