L’apòstol Joan escriu el Llibre de l’Apocalipsi per consolar i encoratjar els cristians del seu temps davant les persecucions que en aquell moment s’havien estès. Aquest llibre, ric en imatges simbòliques, revela la visió de Déu sobre la història i el final dels temps: la seva victòria definitiva sobre tot poder del mal. Aquest llibre és la celebració d’un objectiu, d’un final ple i gloriós que Déu destina a la humanitat.

És la promesa d’alliberament de tot patiment: Déu mateix “eixugarà totes les llàgrimes (…) i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment .“(Ap 21,4)

Al qui tingui set, jo li concediré que begui a la font de l’aigua de la vida[1]

Aquesta perspectiva té els seus inicis en el present, per a tot aquell que ja ha començat a viure en la sincera recerca de Déu i de la seva Paraula, que ens manifesta els seus projectes; per a qui sent cremar dins seu la set de veritat, justícia i fraternitat. Experimentar la set, estar a la recerca, és per a Déu una característica positiva, un bon començament; Ell fins i tot ens promet la font de la vida.

L’aigua que Déu promet és gratuïta. Per tant, no l’ofereix únicament a aquells que esperen ser agradables als seus ulls pels propis esforços, sinó a tot aquell que sent el pes de la pròpia fragilitat i s’abandona al seu amor, segur de ser guarit i de trobar així la vida plena, la felicitat.

Preguntem-nos, per tant: de què tenim set? I a quines fonts anem a apagar aquesta set?

Al qui tingui set, jo li concediré que begui a la font de l’aigua de la vida

Potser tenim set de ser acceptats, de tenir un lloc a la societat, de realitzar els nostres projectes… Aspiracions legítimes que poden, però, empènyer-nos als pous contaminats de l’egoisme, del tancament en els interessos personals, fins i tot,  de l’opressió als més dèbils.

Les poblacions que pateixen per l’escassetat de pous d’aigua pura coneixen bé les conseqüències desastroses de la manca d’aquest recurs, indispensable per garantir la vida i la salut.

Però, cavant fins al fons dels nostres cors, trobarem una altra set que Déu mateix hi ha posat: viure la vida com un do rebut i per donar. Anem, per tant, a la font pura de l’Evangeli, alliberant-nos d’aquelles runes que potser la cobreixen, i deixem-nos transformar en fonts d’amor generós, acollidor i gratuït per als altres, sense detenir-nos davant les inevitables dificultats del camí.

Al qui tingui set, jo li concediré que begui a la font de l’aigua de la vida

Quan aleshores, entre els cristians, acomplim el manament de l’amor mutu, permetem que Déu intervingui d’una manera especial, com escriu Chiara Lubich:

«Cada moment que intentem viure l’Evangeli és una gota d’aquella aigua viva que bevem. Cada gest d’amor pel nostre proïsme és un glop d’aquella aigua. Sí, perquè aquella aigua tan viva i preciosa té això d’especial, que raja del nostre cor cada vegada que l’obrim a l’amor vers els altres. És una font –la de Déu– que dona aigua en la mesura que la seva vena profunda serveix per  treure la set d’altres, amb petits o grans actes d’amor. I si seguim donant, aquesta font de pau i de vida, donarà aigua cada vegada més abundant, sense mai assecar-se. I hi ha també un altre secret que Jesús ens ha revelat, una mena de pou sense fons al qual acudir. Quan dos o tres s’uneixen en nom seu, i s’estimen amb el seu mateix amor, Ell està enmig d’ells. I després ens sentim lliures, plens de llum, i  torrents d’aigua viva brollen de dins nostre. És la promesa de Jesús que arribarà perquè ve d’ell mateix, present enmig nostre, que brolla aigua que calma la set per a l’eternitat.»[2]

                                                                        Letizia Magri

[1] En el mes de febrer proposem aquesta Paraula de Déu que un grup de germans i germanes de diverses Esglésies ha escollit a Alemanya per viure al llarg de tot l’any.

[2] Cf Chiara Lubich, La fonte della vita, Città Nuova, 46, (2002), 4, p. 7