A l’Orient Mitjà, el 21 de març és la festa de la mare i aquí a Síria es celebra de forma oficial. Les escoles i les oficines públiques tanquen. Pel matí vaig haver de sortir perquè havíem quedat i em va sorprendre veure gent per tot arreu amb rams de flors i paquets de regals, passant pels llocs de control ben vigilat, com si aquests soldats armats de cap a peus no tinguessin res a veure amb aquest dia de festa.
Des del meu cor desitjo que no passi res greu, que cap mare hagi de plorar un fill, malgrat que els trets constants fan pensar que malauradament no serà així. Convidem a dinar a la Rim: ha anat al Centre Femení de Formació on fa classe per celebrar aquesta festa amb les seves alumnes. Ens explica commoguda que ha vist entrar a cada una de les seves alumnes (sunnites, alauites, cristianes), i que unes i altres s’han abraçat i desitjat una bona festa, moltes amb llàgrimes als ulls. Un petit miracle del seu treball tenaç en favor de la fraternitat, però també una confirmació que la realitat és una altra, no la d’aquestes dones i mares que es troben així per aquesta guerra.
També han volgut trobar-se a Alep; cada any tenien el costum de reunir-se en un club elegant de la ciutat i fer una festa. Els guanys es destinaven a sostenir activitats i persones en situació de necessitat. Aquest any… res d’això: el club està tancat, els comerciants no poden oferir regals per a la tómbola, moltes mares i joves han emigrat, però en un saló d’Azizi els que queden celebren la festa per estar junts, en un clima de serenitat. Alguna comenta: “Calen moments com aquests, durant algunes hores hem oblidat la guerra” que avui també s’ha fet sentir, com veiem a la TV amb les imatges d’un edifici destruït per les bombes llançades des d’un avió i els trets a la perifèria de Damasc. Es confirma que tampoc a la festa de la mare les coses han estat serenes.
Però la notícia més dramàtica ens arriba al voltant de les vuit del vespre. Una amiga ens telefona per preguntar-nos si ens hem assabentat del kamikaze a la mesquita, a prop d’on va ser l’últim atemptat. Les imatges a la televisió són impressionants. La història és breu: un home entra a la mesquita a l’hora de la pregària de la tarda, va cap al lloc on es prega el chekr i es fa esclatar.
Amb ell mor, el chekr, Dr. El Boudi, President del Consell Internacional de Professors de la Llei Islàmica i molts fidels. El Dr. El Boudi és una persona molt coneguda i valorada, de gran cultura i obertura. Durant aquests anys mai no s’ha manifestat que estigués a favor de la política del govern, fins i tot en moltes ocasions s’hi ha oposat, en nom de la fidelitat a la llei islàmica. Des de que la violència va començar al país, s’ha posicionat a favor del diàleg , amb fermesa, oposant-se a qualsevol forma de violència, i declarant-se sempre a favor de la pau i de la unitat a Síria. Ho explico a la meva germana via skype i ella em recorda un episodi de fa pocs dies que l’havia impressionat. El Papa Francesc, quan estava al Col·legi Cardenalici a la sala Clementina, havia animat els cardenals a no cedir al ‘pessimisme ni al desànim’ definint-los com una mena ‘d’amargura que el diable ofereix cada dia’. Jo també recordo bé aquestes paraules que va transmetre la TV. Té raó, el pessimisme i el desànim bloquegen i impedeixen mirar lluny i construir en el present, pas a pas, un futur just i amb pau. Ho volem fer les dues, cada una des d’una vora del Mediterrani. És l’esperança que no decep »
Giò Astense
Por Maddalena Maltese
Fuente: Città Nuova
