7 de desembre de 1943. Data de la qual ara celebrem el seu 70è aniversari. Una dona de 23 anys es dóna a Déu… “es casava amb Déu”. En aquell moment Chiara Lubich no tenia intenció de fundar res, senzillament “es casava amb Déu”. Només més tard comença a atribuir-se a aquesta data l’inici simbòlic del Moviment dels Focolars.
Ella mateixa ho explica en una entrevista el 2002: “I aquell dia vaig anar, ell –el sacerdot- havia preparat un reclinatori en una una Església; jo havia d’anar allà, a oir Missa. Tenia, en aquella època es feia servir, un missal petit, bonic. I recordo que abans de pronunciar: “Sóc tota teva”, vaig entendre el que estava fent; era com si darrere meu s’ensorrés un pont: ja no podia tornar enrere. I recordo que em va caure una llàgrima. Però vaig fer el meu vot, vot en definitiva, em vaig casar amb Déu. I després vaig tornar a casa i la meva impressió era aquesta: si t’has casat amb Déu: espera qualsevol cosa! I jo estava a l’espera de quelcom gran. Mai no m’hauria imaginat, naturalment, un Moviment com aquest, que va més enllà de totes les forces humanes”.
Altres joves segueixen les seves passes; el cercle de mica en mica es va ampliant: Natalia, Dori, Giosi,… Marco, Fons… “D’altra banda,-continua Chiara a l’entrevista- jo feia classes, donava classes a algunes companyes, i amb elles de seguida… Em veien tan feliç: ‘Però, què tens, Chiara, què tens?’ Llavors els ho vaig explicar i elles: ‘Nosaltres també’. I de mica en mica es van preparar: així va començar el Moviment”.
Al principi de tot, un descobriment: Déu es amor. Com més tard escriuria Chiara Lubich:
Déu – Amor
Heus ací la descoberta:
Déu és amor, Déu és pare.
Els ulls adquireixen una nova forma de veure.
Déu està darrere de tot allò que ens afecta.
Ens sentim objecte del seu amor,
hem ‘pujat a les mans de Déu’,
i res es mou sense el seu consentiment.
Aquesta és una fe exultant,
que fortifica.
Les primeres focolarines
estaven tan imbuïdes d’això que,
estant sempre en perill de mort per la despietada guerra,
van expressar el desig ,
si els arribava l’hora,
de ser enterrades en una única tomba
i de posar-hi com a nom propi:
‘Nosaltres hem cregut en l‘amor’.
