Chiara segueix aquesta llum i la segueixen moltes persones. En pocs mesos ja són cinc-cents a Trento i rodalies els qui viuen manifestant que Déu és Amor. Com ho posen en pràctica? Ho posen tot en comú, viuen l’Evangeli i descobreixen que és cert, paraula per paraula.

Joves, adults, nens, laics, sacerdots… persones de tot tipus coneixen i se sumen a aquest estil de vida. Cadascú va descobrint la pròpia vocació. Neixen les Mariàpolis i tot tipus d’ocasions per compartir la vida en comunió i anar endavant. En els primers quinze anys, el Moviment es difon per tota Itàlia i Europa. El 1958 comença l’aventura per tots els continents.

Per tal d’estar tots en contacte i anar junts endavant, un dels puntals del Moviment, neix Ciudad Nueva: l’instrument que manté tothom informat d’allò que s’està fent. “Les notícies dels germans són un potentíssim ciment d’unió” –va escriure Chiara Lubich-. Si manqués la circulació de les notícies, decreixeria la vida espiritual. De fet, les notícies són un element d’estímul recíproc i de mútua edificació”. Ràpidament comencen a distribuir-se traduccions en diferents idiomes, evolucionant fins a l’actualitat, amb 22 cases editorials i 37 edicions de la revista.

El 1956, a Hongria es viuen moments tràgics; es reprimeixen violentament els ideals de llibertat de tot un poble. Pius XII dirigeix al món una crida dolorosa: “Déu, Déu, Déu…”, per fer ressonar “el nom de Déu a les places, a les cases, als tallers…”.

Chiara acull aquest crit i sembla ser el seu eco quan afirma: “Es necessiten autèntics deixebles de Jesús en el món. Deixebles que, voluntàriament, el segueixin. Un exèrcit de voluntaris, perquè l’amor és lliure (…) Una societat que doni testimoni d’un únic nom: Déu”.

La resposta és immediata: treballadors, metges, infermers, obrers, polítics, professors, empresaris, etc. Volen ser aquests “Voluntaris de Déu”. Parlem d’homes i dones, casats o no –explica Doriana Zamboni-, cridats a santificar-se enmig de les seves activitats terrenes específiques, i laics (amb tota la riquesa i la dignitat que el Vaticà II atribuiria uns anys més tard a aquest terme). Són representatius de tota condició humana, pertanyen a totes les categories socials i tenen feines ben variades. Viuen la mateixa espiritualitat de la unitat a casa seva i en les tasques a la societat. Tenen el compromís de donar una ànima a la societat i contribuir així a la renovació d’homes i estructures”(2).

La vida ‘d’aquests Voluntaris de Déu fa néixer el Moviment Humanitat Nova, la seva expressió social.

El 2006 celebren els 50 anys d’història. Davant d’onze mil d’ells, presents a Budapest, Chiara subratlla novament la seva vocació, cridant-los a respondre als reptes de l’actualitat perquè “el món té necessitat de persones creïbles, constructores d’una humanitat nova en els diferents àmbits de la societat”. I acaba: “Apunten a realitzar el projecte de Déu sobre la humanitat: la fraternitat universal”.

1. D’una carta dels anys40
2. FONDI, E.M y ZANZUCCHI, M.: Un pueblo nacido del Evangelio. Madrid: Ciudad Nueva, 2005 – p. 267