Durant les diferents jornades celebrades per recordar a Chiara Lubich en el vuitè aniversari de la seva mort, es van explicar nombrosos testimonis de pau. Tot seguit, reproduïm el de Lourdes Hamparzoumian:

“Em dic L. Hamparzoumian. Aquest cognom vol dir que sóc armènia: el meu pare era armeni en la diàspora… El que ara s’anomenaria refugiat[1].

Va arribar a Espanya amb els seus pares i germans després de recórrer el Líban, Holanda, França, Itàlia; fugia del genocidi dut a terme per Turquia, durant molts anys ocultat per aquest país com a tal i que, encara avui, el codi penal turc castiga a qui tan sols l’anomeni. Per això i perquè el poble armeni és un poble pacífic i cristià (primer país cristià), no se sap que gairebé un milió i mig d’armenis van morir assassinats i un nombre semblant van poder fugir gràcies a que van ser acollits en molts altres llocs.

El meu pare era un home pacífic; exageradament pacífic si es pogués aplicar aquest qualificatiu a la pau. Jo vaig néixer aquí i no vaig conèixer aquell horror. Del meu pare vaig rebre l’ensenyament de la pau, el no rancor, la no set de venjança i la importància de integrar-te amb l’ambient i els costums del lloc, essent sempre exquisidament agraït a qualsevol acollida, sense crear guetos, ni racials ni familiars, etc. Això no significa excloure el sentiment de justícia, al contrari,… però no de venjança.

Per tant, jo, com la majoria dels mortals, no era una persona especialment necessitada d’aprendre sobre el pacifisme… L’ésser humà és pacífic per naturalesa, viu feliç en la pau…

No obstant, de Chiara Lubich vaig aprendre un pas més. Vaig aprendre que no n’hi ha prou amb una actitud passiva, la de no respondre a l’atac i no guardar rancor a l’enemic, no  n’hi ha prou amb la pau, una pau que no existeix sense justícia. Cal un pas més per tendir cap a la unitat, al “que tots siguin u” que va demanar Jesús al Pare; i aquest u inclou turcs. Vaig aprendre que cal ser el primer en avançar cap a l’enemic buscant la unitat.

Com que sóc d’aquí, mai no havia conegut a cap turc. No n’havia tingut l’ocasió fins que fa uns anys un informàtic de la meva empresa va venir a la meva taula per arreglar un programa que no funcionava del meu ordinador… Vaig notar que tenia accent estranger i li vaig preguntar d’on era. Va tardar en respondre, evidentment perquè ell sabia pel meu cognom que jo era d’origen armeni. Al final va dir: “de Turquia”. Es va fer un petit i etern silenci davant la meva cara de sorpresa; de sobte van aflorar al meu subconscient un munt de sentiments desconeguts i tot el record imprès a la sang i a la història; quelcom que a mi mateixa em sobtava. Però també ressonava al meu cap l’ensenyament de Chiara,… Ell va trencar el silenci i va dir: “sí ja ho sé, el teu cognom és armeni”; va intentar disculpar-se: “jo no estic d’acord amb el meu govern”… Llavors vaig reaccionar, vaig poder tancar la boca i vaig dir: “mai no he abraçat a un turc!”. I ell: “ni jo a un armeni!”

Ens vam fer una abraçada que va rebre un aplaudiment dels que ens envoltaven i algú va dir “visca l’aliança de civilitzacions!”

A partir d’aquí va començar un intercanvi, primer de simple informació i després de compartir altres coses, intercanviar receptes… Ell era un pastor protestant, un dia vaig anar a la seva església; l’he convidat a la meva algunes vegades, tot i que encara no ha pogut venir. Ens hem ajuntat amb ell i els seus amics i família per menjar al restaurant armeni dels meus cosins… I fins i tot tenim en ment un projecte de crear una pàgina web o blog turc-armeni…  De moment no ha sortit a la llum perquè la situació encara és políticament delicada… Però segurament trobarem la manera de fer un fòrum públic turc-armeni algun dia…”

[1] Sense la generositat de Síria que va acollir i integrar el 70% dels supervivents, el poble armeni hauria deixat d’existir. De fet, fins al començament de la guerra, a Síria, la població d’Alep era una gran part armènia i per tant, avui, juntament amb els sirians que s’amunteguen a les fronteres n’hi ha centenars originaris d’Armènia, descendents dels supervivents del genocidi turc, que repeteixen mala sort…