No hi ha res més bonic que sentir-se dir: “T’estimo”. Quan algú ens estima no ens sentim sols, anem segurs, podem afrontar fins i tot dificultats i situacions crítiques. Si el fet d’estimar-se esdevé recíproc, l’esperança i la confiança es reforcen, ens sentim protegits. Tots sabem que els nens, per créixer bé, necessiten estar envoltats d’un entorn ple d’amor, d’algú que els estimi. Però això és veritat en totes les edats. Per això la Paraula de vida ens convida a ser “benvolents” els uns envers els altres, és a dir,  a estimar-nos, i ens dóna a Déu mateix  com a model.

Precisament el seu exemple ens recorda que estimar-se no és merament un sentiment; és un concretíssim i exigent “voler el bé de l’altre”. En Jesús Ell s’ha fet proper als malalts i als pobres, ha sentit compassió per la multitud, ha fet servir la misericòrdia envers els pecadors, ha perdonat els qui l’havien crucificat.

També per a nosaltres voler el bé de l’altre significa escoltar-lo, mostrar-li una atenció sincera, compartint les alegries i les proves, tenir cura d’ell, acompanyar-lo en el seu camí. L’altre no és mai un estrany, sinó un germà, una germana que em pertany, al servei dels quals em vull posar. Tot al contrari del que succeeix quan un percep l’altre com un rival, un competidor, un enemic, fins a voler-li mal, esclafar-lo, fins i tot eliminar-lo, com per desgràcia ens expliquen les cròniques de cada dia. Sense arribar en aquest punt, ¿no ens passa també a nosaltres, que guardem rancors, desconfiances, hostilitats o simplement indiferència o desinterès envers persones que ens han fet mal o ens resulten antipàtiques o no pertanyen al nostre cercle social?

Voler el bé els uns dels altres, ens ensenya la Paraula de vida, significa prendre el camí de la misericòrdia, disposats a perdonar-nos cada moment que ens equivoquem.  Chiara Lubich explica referent a això que al començament de l’experiència de la seva nova comunitat cristiana, per posar en pràctica el manament de Jesús, havia fet un pacte d’amor recíproc amb les seves primeres companyes. Malgrat tot, «especialment al principi, no sempre era fàcil per a un grup de noies viure la radicalitat de l’amor. Érem com els altres, si bé sostingudes per un do especial de Déu, i també entre nosaltres, en les nostres relacions, podia dipositar-s’hi la pols i la unitat podia esllanguir-se. Això passava, per exemple, quan ens adonàvem dels defectes o imperfeccions dels altres i els jutjàvem, per la qual cosa l’amor recíproc es refredava.

En reacció a aquesta situació vam pensar un dia de fer un pacte entre nosaltres, que vam anomenar “pacte de misericòrdia”. Es va decidir de veure cada matí el proïsme que ens trobàvem –al focolar, a casa, a l’escola, al treball, etc.– de veure’l  nou, novíssim, sense pensar per a res en les seves imperfeccions,  els seus defectes,  sinó  omplint-ho tot amb l’amor. Era apropar a tothom a aquesta amnistia completa del nostre cor, a aquest perdó universal. Va ser un compromís fort, pres per totes nosaltres juntes, que ajudava a ser sempre els primers a  estimar a imitació de Déu misericordiós que perdona i oblida».¹

Un pacte de misericòrdia! No podia ser aquesta una manera per créixer en la benevolència?

Fabio Ciardi

[1] L’amor al proïsme, Conversa amb els amics musulmans, Castel Gandolfo, 1-11-2002