Jesús és en camí cap a Jerusalem acompanyat dels seus deixebles. Ja ha començat a preparar-los per a la cita decisiva: el rebuig per part de les autoritats religioses, la condemna a mort per part dels romans i la crucifixió a la qual seguirà la resurrecció.
És un argument difícil, que a Pau i als altres que l’han seguit els costa comprendre, però l’Evangeli de Marc ens acompanya en el descobriment progressiu de la missió de Jesús: portar a terme la salvació definitiva de la humanitat mitjançant la fragilitat del patiment.
Durant el camí, Jesús troba moltes persones i es fa proper a cadascú en les seves necessitats. Ara el veiem escoltar el crit d’ajut d’un pare que li demana que curi el seu fill en greus dificultats, probablement epilèptic.
Perquè el miracle es realitzi, Jesús, per la seva banda, demana una cosa a aquest pare: tenir fe.
«A l’instant el pare del noi exclamà: “Crec, però ajuda’m a tenir més fe”» [1]
La resposta del pare, dita en veu alta davant de la multitud que s’ha reunit al voltant de Jesús, és contradictòria aparentment. Aquest home, com sovint nosaltres, experimenta la fragilitat de la fe, la incapacitat de dipositar una confiança plena en l’amor de Déu, en el seu projecte de felicitat per a cadascú dels seus fills.
Per altra banda, Déu dona confiança a l’home i no fa res sense la seva aportació, sense el seu sí lliure. Ell demana la nostra part, ni que sigui petita: reconèixer la seva veu a la consciència, fiar-se d’ell i posar-nos a estimar també nosaltres.
«A l’instant el pare del noi exclamà: “Crec, però ajuda’m a tenir més fe”»
Gran part de la cultura en què som immersos exalta l’agressivitat en totes les seves formes com l’arma eficaç per obtenir l’èxit.
L’Evangeli, en canvi, ens presenta una paradoxa: reconèixer la nostra debilitat, els límits, les fragilitats com a punt de partença per entrar en relació amb Déu i participar amb Ell en la més gran de les conquestes: la fraternitat universal.
Jesús, amb tota la seva vida, ens ha ensenyat la lògica del servei, l’elecció de l’últim lloc. És la posició òptima per transformar l’aparent derrota en una victòria no egoista i efímera, sinó compartida i duradora.
«A l’instant el pare del noi exclamà: “Crec, però ajuda’m a tenir més fe”»
La fe és un do que podem demanar i hem de fer-ho amb perseverança, per col·laborar amb Déu a obrir camins d’esperança per a molts.
Chiara Lubich va escriure: «Creure i sentir-se mirats i estimats per Déu és saber que tota pregària nostra, tota paraula, tot moviment, tot esdeveniment trist o joiós o indiferent, tota malaltia, tot, tot, tot […] és observat per Déu. I si Déu és Amor, la confiança plena en Ell és la lògica conseqüència. Llavors podem tenir aquella confiança que ens porta a parlar sovint amb Ell, a exposar-li les nostres coses, els nostres propòsits, els nostres projectes. Cadascú de nosaltres pot abandonar-se al seu amor, segur de ser comprès, confortat, ajudat. […] “Senyor –podem demanar-li–, fes-me romandre en el teu amor. Fes que mai visqui un moment sense que senti, que adverteixi, que sàpiga per fe, o també per experiència, que Tu m’estimes, que Tu ens estimes”. I després, estimant, a força d’estimar, la nostra fe esdevindrà resistent, ben forta. No tan sols creurem en l’amor de Déu, sinó que el sentirem de manera tangible en el nostre ànim, i veurem realitzar-se “miracles” al nostre voltant»[2].
Letizia Magri
[1] Per a aquest mes, la Paraula de Déu que proposem és la mateixa que ha escollit un grup de cristians de diferents Esglésies d’Alemanya per viure durant tot l’any.
[2] C. Lubich, Paraula de vida de octubre 2004, en Parole di Vita, Fabio Ciardi ed., Città Nuova, Roma 2017, pp. 732-734 (propera publicació en castellà).
