L’Evangeli de Joan descriu les trobades dels apòstols, de Maria Magdalena i dels altres deixebles amb Jesús Ressuscitat. Ell se’ls apareix vàries vegades, amb els signes de la crucifixió, per obrir novament els seus cors a la joia i a l’esperança. En una d’aquestes circumstàncies, l’apòstol Tomàs és absent. Els altres, que han trobat el Senyor, li expliquen aquesta meravellosa experiència, potser volen transmetre-li la mateixa alegria. Però Tomàs no és capaç d’acceptar aquest testimoni indirecte, vol veure i tocar Jesús en persona.

Això succeeix uns dies més tard quan Jesús es presenta de nou a un grup de deixebles, entre els quals, aquesta vegada, sí es troba Tomàs, qui proclamarà la seva fe, la seva adhesió total al Ressuscitat: «Senyor meu i Déu meu!». I Jesús el respon:

«Feliços els qui creuran sense haver vist»

Aquest Evangeli ha estat escrit després que els testimonis oculars de la vida, mort i resurrecció de Jesús ja haguessin desaparegut. Era inevitable que el missatge de Jesús fos confiat a les generacions successives, que la seva transmissió es recolzés sobre el testimoni de qui també havia rebut l’anunci abans. Comença aquí el temps de l’Església, poble de Déu que continua anunciant el missatge de Jesús transmetent fidelment la seva Paraula i vivint-la amb coherència.

També tots nosaltres hem trobat Jesús, l’Evangeli, la fe cristiana a través de la paraula i el testimoni d’altres, i n’hem cregut.  Per això «som feliços».

 «Feliços els qui creuran sense haver vist»

Per viure aquesta Paraula, recordem la invitació de Chiara Lubich: «Ell vol gravar en tu i en tots els homes que no han viscut al seu voltant, la convicció de posseir la mateixa realitat dels Apòstols. Jesús vol dir que no ets menys afortunat que aquells que el van veure. De fet, tu tens la fe, i aquesta és la nova manera de “veure” -per dir-ho així- Jesús. Amb ella pots apropar-t’hi, comprendre’l profundament, trobar-lo en el més profund del teu cor. Amb la fe pots descobrir-lo entre dos o més germans units en el seu nom, o a l’Església que és la seva continuació. […] Aquestes paraules de Jesús són també per a tu una crida a revifar la teva fe, a no esperar recolzaments o signes per prosseguir la teva vida espiritual, a no dubtar de la presència de Crist a la teva vida i a la història, encara que Ell et pugui semblar llunyà. […]  Vol que creguis en el seu amor, encara que et trobis en situacions difícils, o sota l’amenaça de circumstàncies que semblen impossibles»[1].

Anne és una jove australiana nascuda amb una discapacitat greu. Explica: «Durant l’adolescència, em preguntava perquè no havia mort de seguida, ja que em pesava molt la meva discapacitat. Els meus pares, que viuen la Paraula de vida, em donaven sempre la mateixa resposta: “Anne, Déu t’estima immensament i té per a tu un pla especial”. Davant els meus límits físics, m’han ajudat a no deixar-me bloquejar per les dificultats, sinó més aviat a “ser la primera en estimar els altres”, com Déu ha fet amb nosaltres. He vist que moltes situacions al meu voltant han canviat i moltes persones han començat també a obrir-se més, cap a mi i cap a tothom. He rebut un missatge personal del meu pare que devia obrir després de la seva mort, on era escrita només una frase: “A la meva nit no hi ha foscor”. És la meva experiència quotidiana: Cada vegada que decideixo estimar i servir qui m’està a prop, les tenebres desapareixen i sóc capaç d’experimentar l’amor de Déu per mi».

Letizia Magri

[1] C. LUBICH, Paraula de vida, abril 1980, en Ciudad Nueva n. 144 (1980/4), p. 17.