«Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó, que havien vingut per sentir-lo…» (Lc 6, 17-18). Així l’evangelista Lluc introdueix el llarg discurs de Jesús que proclama les benaurances, les exigències del Regne de Déu i les promeses del Pare als seus fills.
Jesús anuncia lliurement el seu missatge a homes i dones de pobles i cultures diverses que han arribat per escoltar-lo; és un missatge universal adreçat a tothom i que tothom pot acollir per tal de realitzar-se com a persones, creades per Déu Amor a imatge seva.
«Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar»
Jesús revela la novetat de l’Evangeli: el Pare estima cadascun dels seus fills personalment, amb un amor «desbordant», i li dona la capacitat d’eixamplar el cor vers els germans, cada vegada amb més generositat. Són paraules apressants i exigents: donar del que és nostre: béns materials, però també acollida, misericòrdia, perdó; amb generositat, a imitació de Déu.
La imatge de la recompensa abundant abocada a la falda ens dona a entendre que l’amor de Déu per nosaltres és immens, i que les seves promeses aniran més enllà de les nostres expectatives, alhora que ens allibera de l’ànsia provocada pels nostres càlculs i terminis, així com també, del desencís de no rebre dels altres segons la nostra mesura.
«Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar»
A propòsit d’aquesta invitació de Jesús, Chiara Lubich va escriure: «No t’ha passat mai que, en rebre un regal d’un amic, també has sentit la necessitat de fer-n’hi un? […] Si et passa això a tu, imagina’t a Déu, a Déu, que és Amor. Ell recompensa sempre cada regal que fem al nostre proïsme en nom seu. […] Déu no es comporta així per enriquir-te o per enriquir-nos. Ho fa perquè […] com més tinguem, més puguem donar; de manera que –com a veritables administradors dels béns de Déu– fem circular totes les coses en la comunitat que ens envolta […]. Certament, Jesús pensava en primer lloc en la recompensa que tindrem al Paradís, però tot el que succeeix en aquesta terra n’és ja el preludi i la garantia.»[1]
«Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar»
I què passaria si ens comprometéssim a practicar aquest amor junts, amb molts altres homes i dones? Veritablement donaria origen a una revolució social.
Jesús, d’Espanya, explica: «La meva dona i jo treballàvem en el camp de la consultoria i la formació. Ens van apassionar els principis de l’Economia de Comunió[2] i vam voler aprendre a mirar l’altre: els empleats, considerant els sous i les alternatives als acomiadaments necessaris; els proveïdors, respectant els preus, els pagaments, les relacions de llarga durada; la competència, amb cursos conjunts i oferint la nostra experiència; els clients, aconsellant-los honestament, fins i tot a costa del nostre propi interès. La confiança que es va generar ens va salvar quan va arribar la crisi del 2008. Més tard, a través de l’ONG Levántate y Anda vam conèixer un professor d’espanyol a Costa d’Ivori que ens va explicar una necessitat concreta del seu poble que podia millorar les condicions de vida: una sala de parts. Vam estudiar el projecte i li vam donar la quantitat necessària. No s’ho podia creure. Vaig haver de explicar-li que eren els beneficis de l’empresa. Actualment la maternitat Fraternitat, construïda per musulmans i cristians, és símbol de convivència. En els últims anys els beneficis de la nostra empresa s’han multiplicat per deu».
LETIZIA MAGRI
[1] C. Lubich. Paraula de vida, juny 1978, en Ead- Palabras de vida (1943-1990) (ed. F. Cardi). Ciudad Nueva. Madrid 2020 pp.106-108
[2] https://www.edc.online.org/es/
