«Déu és amor»: és la definició més lluminosa de Déu, que apareix a l’Escriptura només dues vegades i precisament en aquest text (una carta o potser una exhortació), que ressona en el quart Evangeli. De fet l’autor és un deixeble que testimonia la tradició espiritual de l’apòstol Joan. Escriu a una comunitat cristiana del segle primer que malauradament estava ja afrontant una de les proves més doloroses: la discòrdia, la divisió tant en el pla de la fe com en el del testimoni.
Déu és amor: Ell viu en si mateix la plenitud de la comunió com a Trinitat i vessa aquest amor sobre les seves criatures. A tots aquells que l’acullen dona el poder d’esdevenir fills seus (cf. Jn 1, 12; 1 Jn 3, 1), amb el mateix ADN, capaços d’estimar. I el seu és un amor gratuït, que allibera de tot temor i timidesa (cf. 1 Jn 4, 18). Però, perquè es realitzi la promesa de la recíproca comunió -nosaltres en Déu i Déu en nosaltres- cal «romandre» en aquest mateix amor actiu, dinàmic, creatiu. Per això els deixebles de Jesús són cridats a estimar-se els uns als altres, a donar la vida, a compartir els propis béns amb qualsevol que estigui en necessitat. Amb aquest amor la comunitat es mantè unida, profètica, fidel.
«Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell»
És un anunci fort i clar també per a nosaltres avui, que de vegades ens sentim aclaparats per esdeveniments imprevisibles i difícils de controlar, com la pandèmia o altres tragèdies personals o col·lectives. Ens sentim perduts i espantats i és forta la temptació de tancar-nos en nosaltres mateixos, d’aixecar murs que ens protegeixin de qui sembla amenaçar les nostres seguretats, en lloc de construir ponts per trobar-nos.
Com és possible continuar creient en l’amor de Déu en aquestes circumstàncies? És possible seguir estimant?
Josiane, libanesa, era lluny del seu país quan ha tingut notícies de la terrible explosió al port de Beirut, a l’agost 2020. Confia a qui com ella viu la Paraula de vida: «Al meu cor sentia dolor, còlera, angoixa, tristesa, desorientació. Era molt forta la pregunta: no n’hi ha prou amb tot allò que el Líban ha viscut fins ara? Pensava en aquell barri arrasat, on vaig néixer i viure, on familiars i amics ara estaven morts, ferits o desplaçats; on edificis, escoles, hospitals que conec molt bé, estan hores d’ara destruïts. Vaig tractar d’estar a prop de la mare i dels meus germans, de respondre als moltíssims missatges de tantes persones que em feien arribar la seva proximitat, afecte, pregàries, escoltant tothom en aquesta ferida profunda que s’havia obert. Volia creure i CREC que aquestes trobades amb qui sofreix són una crida a respondre amb l’amor que Déu ha posat en el nostre cor. Més enllà de les llàgrimes vaig descobrir una llum en tants libanesos, sovint joves, que es van aixecar, van mirar al seu voltant i van ajudar qui tenia necessitat. Va néixer en mi l’esperança en veure joves disposats a comprometre’s seriosament també en política, perquè estan convençuts que la solució està en la via del diàleg vertader, de la concòrdia, del descobrir-se (perquè ho som) germans».
«Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell»
Un preciós suggeriment per viure aquesta Paraula de l’Evangeli ens l’ofereix Chiara Lubich:
“Ja no es pot separar la creu de la glòria, no es pot separar el Crucificat del Ressuscitat. Són dos aspectes del mateix misteri de Déu que és Amor. […] Un cop feta l’oferta intentem no pensar-hi més, sinó complir tot allò que Déu vol de nosaltres, allà on som: […] tractem d’estimar els altres, els proïsmes que tenim al voltant. Si fem així, podrem experimentar un efecte insòlit i inesperat: la nostra ànima s’inundarà de pau, d’amor, d’alegria pura, de llum. […]. I, rics d’aquesta experiència, podrem ajudar amb una eficàcia més gran tots els nostres germans a trobar la benaurança entre les llàgrimes, a transformar en serenitat allò que els preocupa. D’aquesta manera esdevindrem instruments d’alegria per a molts, de felicitat, d’aquella felicitat a la qual aspira tot cor humà”[1].
Letizia Magri
[1] C. Lubich, Paraula de vida de gener 1984, a EAD., Palabra de vida/1 (ed, F, Ciardi). Madrid: Ciudad Nueva, 2020; pp. 292-294
