Amb la vida i el pas del temps, el Moviment continua la seva expansió i la comprensió cada cop més profunda del seu objectiu, la pregària de Jesús a l’hort de les oliveres: “Pare, que tots siguin u”. Passant d’intentar viure l’Evangeli i resoldre els problemes socials de Trento, a considerar el món casa seva i cada persona un germà per a qui viure. Per anar al seu encontre, neixen i es desenvolupen els diàlegs; diàlegs que són un anunci respectuós. Ja al 1966 Chiara havia visitat Fontem (Camerun) i la tribu bangwa, on ja hi havia alguns focolarins metges intentant pal·liar l’alta mortalitat infantil.
Però l’esdeveniment considerat fundacional del diàleg interreligiós del Moviment, és la concessió a Chiara Lubich del premi Templeton. Estem a Londres al 1977. Ens ho explica Enzo Maria Fondi, qui durant vint anys va ser responsable del diàleg interreligiós dels Focolars, “Chiara es va trobar davant d’un públic que no podia ser més variat per raça, religió i cultura. També, un cop acabat el seu discurs d’acceptació, va percebre la mateixa sensació penetrant que a l’Àfrica: les diferències desapareixien, i li va semblar que per un moment en aquella sala s’havia realitzat el somni de Jesús: ‘Que tots siguin u’. Potser –va dir-se- perquè molts creien en Déu, tot i que fossin de diferents religions. I era com si la seva presència ho embolcallés tot.”
Els primers en felicitar-la pel premi van ser els de les altres religions. I aquí la intuïció d’una nova obertura: dur “el seu esperit, el seu amor i la seva vida no només a diferents esglésies i comunitats eclesials cristianes, sinó també als germans d’altres credos”.
Es multipliquen a partir d’ara les trobades amb altres religions. Amb Nikkyo Niwano, fundador de la Rissho Kosei-kai, que va convidar a Chiara el 1981 per parlar de la seva experiència espiritual davant milers de fidels budistes a la seva aula sacra. Després d’aquesta trobada, Chiara escriu al seu diari:“Semblava que Déu estava allà. El públic era com un camp ben llaurat, tan preparat que la llavor entrava fins al fons. I he anunciant a Jesús i a la Trinitat! I tot era acollit com per algú que només es deleix per sentir aquestes coses. Quina impressió única en repetir a aquestes persones, que no el coneixen, les paraules de Jesús: ‘Fins i tot els cabells us té comptats’ (Mt 10,30), ‘Doneu i us donaran’ (Lc 6,38), ‘Demaneu i Déu us donarà’ (Mt 7,7).”
I després del viatge per Orient, afegeix al seu diari: “Em va semblar comprendre quin pot ser el camí per dur a Crist als budistes: estimar a Jesús abandonat i desvetllar-los quelcom del seu misteri. Mitjançant l’amor a ell, per una alquímia divina, es transforma el dolor en alegria. I precisament ells tenen les quatre nobles veritats per extingir el dolor. Nosaltres hem de ‘fer-nos u’ amb ells, anul·lar-nos, de manera que puguin descobrir a Déu en nosaltres, i també parlar, perquè fides ex auditu (‘la fe ve de la predicació’). A més a més no hi ha diàleg sense la paraula.”
Com matisaria també Enzo Maria Fondi: “Més que parlar de la creu, allò que dóna testimoni i impressiona és morir un mateix per fer-se u amb els altres.”
Totes les cites provenen de: FONDI, E.M y ZANZUCCHI, M.: Un pueblo nacido del Evangelio. Madrid: Ciudad Nueva, 2005
