“Donar el millor de tu”

 
Juanjo Grimaldos, infermer, ens explica el seu dia a dia a la feina.

Juanjo_Grimaldos-Juanjo Grimaldos és infermer des de fa poc més de trenta anys. Ens explica com, en el seu dia a dia professional, viu amb l’objectiu d’aconseguir la fraternitat universal, mirant de crear relacions veritables amb cada persona que ha d’atendre a cada moment… quelcom gens fàcil treballant com a infermer d’emergències.

“Per a mi, comunicació és escoltar, compartir, comprendre, posar-se en el lloc de l’altre, donar el teu temps, la teva experiència, el millor de tu mateix. És a dir, ser un bon professional fins i tot tècnicament i formativa, però com a expressió d’allò dit anteriorment.

Al principi de la professió un es preocupa per aprendre-ho tot: com es fa això, com es fa allò… quina és la millor tècnica; i fins i tot gaudeix dels avenços professionals i, per què no dir-ho, el pacient es converteix en un instrument i no en un fi. Després vas adonant-te que la bona tècnica, el bon exercici professional… és importantíssim. Però només és un mitjà al servei d’una persona; persona que té el dret a ser atesa de la millor manera possible.

No puc descriure tants anys de professió, només alguns episodis. En una ocasió vaig treballar en una planta amb diversos malalts; entre ells no es coneixen, però jo sí a tots. I com sempre, hi ha qui està sol, qui té molta família, qui està millor o qui està pitjor. Se’m va ocórrer promoure una petita cadena de favors, entre ells: ‘mira, tinc un pacient que està sol i avui és el seu aniversari, què et sembla?… Sí, sí, si a mi em sobren els regals; porta-li aquests bombons.’ Es va crear una relació molt simpàtica entre alguns, jo feia de missatger de regals.

En una altra ocasió estava a l’autobús urbà i hi havia força gent. De sobte una dona em mira i em diu: ‘Sí, sí, vas ser tu, vas ser tu’. I jo, objecte de totes les mirades, sense saber el problema; no sé com vaig reaccionar amb calma; li dic: què? I ella: ‘Tu, el que va ajudar a morir el meu marit’.

I l’última, pel que fa a posar-se en el lloc de l’altre. Recordo una intervenció especialment difícil. Tres amics, per un accident de la naturalesa, un mor. Després d’intensos intents de reanimació, no s’aconsegueix. Calia comunicar-ho als amics i, donat que era una situació molt dolorosa, el meu company em demana que ho faci jo. És força dolorós donar una notícia d’aquest nivell. Els amics estaven en un cotxe, esperant a certa distància; en el trajecte agafo forces per no plorar jo també. Què els puc dir? Com? No em ve res…, de sobte me’n recordo de la imatge de la vida com un camí, cadascú el seu, a vegades curt, a vegades llarg, però que val la pena viure’l bé. Em presento, parlem de l’amic, de la relació que tenien, m’expliquen coses molt positives i és aquí quan els explico aquesta imatge: el seu camí ja ha acabat, el nostre no; per tant esperem que al final del nostre puguin dir de nosaltres coses tan interessants com les que m’expliqueu d’ell. Després de 20 minuts de conversa ens vam acomiadar; no sense dolor, però calmats i serens, amb el desig de viure així com ens ho vam dir”.

Normas(500)