Gràcies a Ciutat Nova per l’article de Amparo Gómez
Recordo un monòleg d’en Gila –aquell humorista tan agut, especialment amb un telèfon a la mà– que m’agrada molt i sovint em torna a la ment espontàniament davant circumstàncies que podríem qualificar d’òbvies o evidents. Deia, més o menys, així:
“Yo, es que no entiendo a los franceses… (amb perdó, per als francesos, però és que s’ha d’explicar així, si no, no fa el mateix efecte).
Que a la leche la llamen lait… en fin, qué quieres que te diga…
Que al queso lo llamen fromage… vamos, otra cursilada de esas, pero, qué le vamos a hacer…
Pero, vamos, que a la mantequilla, que es que se ve… ¡que es mantequilla!, la llamen beurre… ¡eso ya es el colmo!”.
Sí, moltes vegades quan una persona es troba davant d’un conflicte, posem per cas, la solució del qual la veu clara i meridiana, em torna a la ment: “però si es veu claríssim, que és mantega!”, és a dir, això s’arregla així i així.
Recentment, aquesta evidència de la mantega s’ha tornat un crit exasperat en el meu interior davant una situació que no té ni un pèl de còmica: la crisi dels refugiats. Però… què passa? Que no són persones, com tu i com jo, les que volen arribar a Europa fugint de la guerra i la por? Tu t’arriscaries a ficar-te en una barcassa inflable amb els teus fills, si no tinguessis prous motius per fer-ho? O és que els milers de persones que s’estan mobilitzant es dediquen a recórrer a peu centenars de quilòmetres, sota el sol, la pluja o la neu, per gust de fer esport?
Per l’amor de Déu! Això no té nom! O… potser sí: Vergonya. Això és una vergonya. Es dirà de moltes maneres en la nostra vella Europa, però ha de ressonar igualment interpel·ladora a les consciències dels Estats, que parlen, parlen i parlen… i mentre parlen, homes, dones i nens moren, moren i moren.
Dimarts 9 de febrer vaig participar en un acte al Parlament de Catalunya, convocat pel Grup de Treball Estable de Religions (GTER) i emmarcat en la Setmana d’Harmonia Interconfessional promulgada per l’ONU, que portava per títol “Refugiats, una qüestió de tots”. Els parlaments i sobretot els testimoniatges en primera persona que allà vaig sentir no em van deixar indiferent, ans al contrari, em feien bullir la sang, com es pot apreciar…
Dues evidències (a l’estil de la mantega?) emergeixen per a mi d’aquesta crisi:
Sense exonerar els estats europeus de les seves responsabilitats, veig que qui està fent alguna cosa per les persones que fugen de Síria i altres indrets és la societat civil, la iniciativa de l’associacionisme i les organitzacions no governamentals, moltes d’elles, inspirades en creences religioses. Ara per ara, és aquí on veig un fil d’esperança. Aquí i, com a creient que sóc, en la pregària, perquè Déu mogui els cors dels poderosos d’aquesta terra i orienti les seves accions a favor de la construcció de la pau.
Resoldre aquesta crisi no depèn de mi, però sí que està al meu abast establir relacions d’amor i d’harmonia amb les persones que tinc al meu costat. I si cadascun féssim el mateix, aviat estaria encarrilat el camí de la pau duradora. Seria incoherent, que estigués disposada a anar ajudar en un camp de refugiats a la frontera de qualsevol país i mentrestant albergués al meu interior una rancúnia vers un company de treball, posa per cas, perquè em va fer una mala passada. Continuar tendint ponts en les relacions de cada dia també pot ser heroic.
Amparo Gómez Olmos
