En aquests últims anys sembla més urgent i necessari el desenvolupament d’iniciatives que fomentin la pau; tot per aturar l’expansió del mal i l’amenaça terrorista arreu del món.

El Time Out[1] neix durant la guerra del Golf, al 1991. Chiara Lubich proposa a tot el Moviment dels Focolars i a tothom qui s’hi vulgui adherir, un minut de silenci o pregària per la pau a les 12 h. D’aquesta manera i gràcies a la distribució de membres dels Focolars pels cinc continents, es cobreixen les 24 hores del dia amb una pregària o crit silenciós per la pau. En cada fus horari, milers de persones demanant la pau. En aquella ocasió, Déu va escoltar les pregàries de tothom; anys més tard, a finals de 2012, aquesta proposta és reformulada per Maria Voce -Presidenta del Moviment dels Focolars– als dirigents juvenils dels Focolars provinents de diferents països, reunits a Castelgandolfo; en aquella ocasió, també dirigida a tots els membres del Moviment i a totes aquelles persones que desitgessin participar-hi. L’adhesió fou immediata i continua des de llavors.

El Time Out és un moment de silenci i pregària per la pau en el qual es demana, en paraules de Maria Voce, que es doni a la humanitat aquesta “pau justa, que permeti a tothom, sigui quin sigui el seu credo, condició o país, viure serenament la vida; i que comparteixi aquest do de la pau amb tots els homes”. Time Out també és un dels pilars en els que es basa el Projecte Internacional per a escoles de primària Living Peace (Viure la pau).

Un dels mitjans més eficaços per arribar a la tan desitjada pau és el de l’educació. Chiara Lubich en rebre el Premi Educació per la Pau de la UNESCO el 1996, ho subratllava, tot oferint un mètode educatiu: el de l’espiritualitat de la unitat, un nou estil de vida capaç de superar les divisions entre les persones, entre les comunitats, entre els pobles i per això, capaç de contribuir a retrobar o a consolidar la pau. Rememorant aquest reconeixement a la fundadora dels Focolars, Maria Voce afirmava el passat 12 de març:

“Mirant la realitat d’avui, aquell episodi sembla tenir una gran actualitat: Què hi ha més important que l’educació per assolir tal objectiu? L’actualitat dominant, la que quotidianament s’imposa davant dels nostres ulls, ens ofereix imatges d’una pau violada, sovint ironitzada. Gairebé sembla que, des de la realitat dels individus fins a la dimensió internacional, el “viure en pau” no pertanyi a les generacions del Tercer Mil·lenni. Tanmateix, quantes vegades invoquem la pau o mirem de relligar el fil trencat en les relacions entre les persones, entre els pobles, entre els Estats? No podem negar que ens és més fàcil aixecar barreres, pensant que potser puguin protegir-nos, que actuar per construir la unitat en les relacions, entre les idees, en la política, en l’economia, entre posicionaments religiosos. I la pau s’escapa, s’allunya (…) Han passat vint anys des de que Chiara, a la UNESCO va assenyalar l’amor com a l’arma més potent per donar a la humanitat la seva màxima dignitat: la de sentir-se, no tant un conjunt de pobles, un al costat de l’altre, sovint en lluita entre ells, sinó un sol poble“

Una altra de les iniciatives per la pau és la recollida de firmes. Pots conèixer el contingut de la petició aquí i firmar a #SignUpForPeace

[1] En l’argot esportiu és una suspensió temporal del joc, el temps mort del bàsquet.